Ramon Solsona va néixer el 1950 al barri de Gràcia de Barcelona, ciutat on continua vivint i on té la talaia des d'on observa la quotidianitat, una quotidianitat que -segons ell- pot arribar a ser transcendent. Tanmateix, no us penseu que és la seva torre d'ivori, no; Ramon Solsona no és un observador distant; li agrada extreure materials per a les seves novel.les i els seus articles de les situacions que veu i viu de prop dia a dia.

El 1972 es va llicenciar en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona, i va exercir com a professor en algun centre privat i en els instituts Isaac Albéniz i Bernat Metge, fins a l'any 1992, en què va demanar l'excedència per a poder-se dedicar més plenament a l'ofici d'escriure. Tanmateix, sempre s'ha mostrat especialment preocupat pel món educatiu i n'ha reivindicat la dignificació; al cap i a la fi, si l'educació implica fer reflexionar i estimular l'esperit crític, la dedicació a la literatura i al món periodístic no és més que una altra manera de fer plantejaments pedagògics, tan oberts com es vulgui.

Fer de professor de literatura el va obligar a fer un aprenentatge a fons d'allò que havia de transmetre a classe. I llegint Galdós, Clarín, Oller, Flaubert, Stendhal... va descobrir les possibilitats que li oferia el gènere novel.lístic. A més dels grans autors del xix, també s'ha sentit atret per Faulkner, Joyce i prosistes catalans com Rodoreda, Bertrana, Ruyra, Pla, Sagarra i altres.

En l'època de professor d'institut ja destacava per la seva facilitat de fer versos humorístics entre companys. Tanmateix, va començar la seva carrera literària "fent de ganàpia" -com li agrada dir- quan el 1987 el van demanar per a fer poesies satíriques al suplement dominical de l'Avui, les quals signava amb el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs" i, poc més tard, per a fer articles al Diari de Barcelona. Al diari Avui ha seguit col.laborant durant molts anys com a articulista i alguns dels seus articles han estat aplegats en els llibres Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995), com abans havien estat recollides les seves poesies satíriques en el llibre Sach de gemecs (1989).

El 1992 va guanyar el primer concurs per a sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte d'Agència de viatges. Des de llavors ha estat coguionista de les telesèries Agència de viatges i Estació d'enllaç i del programa d'entreteniment Dos és massa, espais emesos per TV3. Des de 1995 és un dels escriptors que escriuen i llegeixen l'espai Contraportada dins del programa El Matí de Catalunya Ràdio, dirigit per Antoni Bassas.

És també autor de la lletra del "Cant del centenari del FC Barcelona" (1998), al qual ha posat música Antoni Ros Marbà.

A part de les seves excel.lents col.laboracions en els diversos mitjans de comunicació social, durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta va començar a escriure prosa de ficció. Des d'aleshores ha publicat quatre llibres de creació, tres novel.les i un llibre de contes. No són gaires, perquè a Ramon Solsona no li interessa la producció a qualsevol preu, sinó que li agrada pensar bé què vol dir, planejar-ho de manera meticulosa, retocar allò que ha escrit, treballar a fons la part del llenguatge... i això necessita el seu temps.

La seva primera novel.la, Figures de calidoscopi, va ser presentada al Premi Prudenci Bertrana de 1987, però el jurat d'aquell any, amb poca visió literària, va declarar el premi desert. Quan va ser publicada (1989), va sorprendre per la seva maduresa narrativa, per la combinació de registres i per la prosa treballada, coses no gaire habituals en primeres publicacions. L'obra es va traduir al castellà.

Llibreta de vacances (1991), el seu segon llibre, és totalment diferent del primer. Aquí experimenta les possibilitats del conte o de les narracions breus, gènere que exigeix plantejaments molt concrets. A més, és un llibre escrit en clau d'humor, i la ironia es fa present en cada un dels onze relats i, encara més, en la guia de lectura.

Amb l'aparició de Les hores detingudes (1993), la crítica va saludar la confirmació dels seus dots de narrador a través de plantejaments novel.lístics complexos. L'obra va obtenir els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or, i ha estat traduïda al castellà i al francès.
A DG (1998) reprèn en part els seus inicis satírics, però ara amb una obra de gran ambició, que intenta reflectir la societat catalana del moment, on es torna a demostrar que Ramon Solsona no és escriptor d'un sol registre, sinó que és capaç de fer ben fetes les coses més variades.

L'abril de 1994 va ser l'Escriptor del Mes, figura promoguda per la Institució de les Lletres Catalanes.

Cal remarcar, també, que és coordinador de l'assignatura Tècniques d'Expressió Oral i Escrita a la Universitat Oberta de Catalunya i, per tal de treballar els continguts d'aquesta assignatura, ha publicat unes guies per a l'aprenentatge, conjuntament amb Montserrat Morera.
Segurament, la presència d'obres amb sentit de l'humor i obres més serioses i reflexives forma part de la manera de ser de Ramon Solsona, ja que de jovenet ja li agradava imitar i parodiar personatges; ell mateix és persona d'un bon sentit de l'humor i bromista i, a la vegada, reflexiva i melangiosa:

"Això s'explica perquè tinc les dues vessants. Tendeixo a plantejar-me una sèrie de coses molt seriosament, reflexivament i amb un to més greu; però, d'altra banda, sóc molt de la broma, m'agrada fer broma i escriure sobre les bromes."

Se sent atret per la màgia de les paraules, pel seu origen, per la seva història, fins al punt que anota tots aquells mots, combinacions de paraules i expressions que li criden l'atenció. Li agrada jugar amb les paraules. I és que, segons ell, l'escriptor s'ha de sentir fascinat per la màgia del llenguatge, ha d'estar-ne enamorat.
T
ot plegat, una persona que es dedica en cos i ànima als seus dos "oficis" actuals, el periodisme i el guionatge, d'una banda, i la novel.la, de l'altra, i que en una entrevista, a la pregunta de si per a escriure s'ha d'haver viscut molt, responia:

"En aquest sentit estic en contra de qui pensa que la novel.la és l'escuma que queda del got de cervesa, entenent la cervesa com la vida que un ha viscut. La meva vida és absolutament normal, no té res d'extraordinari; sóc professor d'institut i no hi ha res d'especial que hagi d'explicar. Potser l'única cosa que enriqueix, però això a tots d'una mateixa manera, és l'edat. Fa pocs dies llegia un llibre de Soledad Puértolas, La vida oculta, on té una frase que diu «el secret del novel.lista consisteix a arrencar els secrets a la vida»; m'ha agradat molt, perquè em sento en aquesta mateixa línia; anar vivint, observant..."